Els nostres vehícles per a bodes a Lleida
Llogui un automovil d´època o modern per a un dia tan especial com el del seu enllaç nupcial, al millor preu i amb les màximes garanties.
Recollida de la núvia al seu domicili, trasllat al lloc de la cerimonia, posteriorment a la sessió fotogràfica i per acabar al restaurant o hotel on es celebri el banquet. Esperes i conductor inclòs.
Lloguer de cotxes clàssics per a bodes a lleida.
El Rolls-Royce Silver Cloud va ser el model principal de la gamma d'automòbils de Rolls-Royce des d'abril de 1955 fins a març de 1966. Va reemplaçar al Silver Dawn i va ser, al seu torn, reemplaçat pel Silver Shadow. El disseny de J. P. Blatchley va ser un important canvi dels models de pre-guerra i del Silver Dawn que era altament derivat d'aquells. Com a part d'una racionalització de la gamma d'automòbils de la companyia el Bentley S1 és molt similar, a part de la graella del radiador.
Per 600 €
El Ford A (1927-1931) és un automòbil produït pel fabricant nord-americà Ford. Va ser el segon gran èxit de la marca desps del seu predecessor, el Ford T. Va ser produït per primera vegada el 20 d'octubre de 1927, però no va sortir a la venda fins al 2 de desembre.
Va reemplaçar al famós Ford T, que havia estat 18 anys en producció. El nou Ford A va ser designat nou model en 1927, i estava a la venda en diverses combinacions de colors, segons models, cap d'ells el negre. En anys posteriors es van ser augmentant i canviant aquests colors i el negre va ser inclòs en alguns models. Els guardabarros de tots els models i durant tota la producció del Ford A sempre van ser pintats de negre.
El successor del Ford A va ser el Ford B, que va introduir un motor de quatre cilindres, i el Ford 18, que oferia el nou motor V8 dissenyat per Ford.
D'aquest model d'automòbil van arribar a produir-se 4.320.446 unitats.
Va reemplaçar al famós Ford T, que havia estat 18 anys en producció. El nou Ford A va ser designat nou model en 1927, i estava a la venda en diverses combinacions de colors, segons models, cap d'ells el negre. En anys posteriors es van ser augmentant i canviant aquests colors i el negre va ser inclòs en alguns models. Els guardabarros de tots els models i durant tota la producció del Ford A sempre van ser pintats de negre.
El successor del Ford A va ser el Ford B, que va introduir un motor de quatre cilindres, i el Ford 18, que oferia el nou motor V8 dissenyat per Ford.
D'aquest model d'automòbil van arribar a produir-se 4.320.446 unitats.
Els sedans Chevrolet Master, van ser una sèrie de automòbils de turisme construïts entre les dècades del '30 i del '40 per part del fabricant nord-americà General Motors, per a la seva divisió Chevrolet. Es tractava d'una sèrie d'automòbils de grandària completa, en la seva majoria en carrosseria coupé de dues portes, que anessin fabricats per General Motors des de l'any 1937, rebent diferents denominacions.
Bàsicament, aquests sedanes compartien la seva mecànica composta per un motor davanter longitudinal de 6 cilindres en línia, d'entre 3800 i 4000 cm3, amb caixes de velocitats de tres marxes i tracció posterior. Els cotxes, van ser presentats amb diferents nom, destacant-se la Línia Master, la Línia Special Deluxe, la Línia Style(Styleline) i la Línia Deluxe.
La producció dels sedanes Chevrolet es va iniciar en 1937, detenint-se momentàniament en 1942 en veure's afectada la producció per la recessió de la Segona Guerra Mundial. Desps d'aquest conflicte, la producció es va reiniciar en 1945 continuant fins a l'any 1952. Aquests cotxes van ser reemplaçats pels models 150, 210 i Bel Air. Aquestes unitats també van ser importades a diferents països, destacant-se la seva comercialització a Argentina, on els Sedanes Fleetmaster van ser utilitzats per al desenvolupament de competències de Turisme Carretera. Amb un Chevrolet Fleetmaster, Juan Manuel Fangio quíntuple campió mundial de Fórmula 1, va obtenir els seus primers dos campionats d'automobilisme, en guanyar en els anys 1940 i 1941 els seus dos únics de campionats de TC i els primers dos títols de la marca Chevrolet en aquesta categoria. Uns anys més tard, en 1966, Juan Manuel Bordeu repetiria l'èxit assolit per Fangio, donant-li a la Coupé Chevrolet el seu tercer títol, i l'últim assolit per un cotxe d'aquestes característiques, davant l'adveniment dels automòbils compactes i els Sport prototips que van donar inici a una nova etapa dins del TC.
Per 600 €
Es coneix amb el nom de Ford V8, a una sèrie de sedanes creats pel fabricant nord-americà Ford des de l'any 1935. Es tractava d'una sèrie de cotxes que compartien algunes solucions mecàniques, com ser la seva plataforma i màquina motriu, composta principalment pel seu motor V8. El primer cotxe llançat d'aquesta gamma, va anar el Ford 48 presentat en 1935 per donar reemplaçament al Ford B. Aquest Ford seria el primer d'una sèrie de models englobats dins del segment dels models de grandària completa. La llista de models s'engrandeix amb les línies Ford 1937, Ford 1941 i Ford 1949, sent cancel·lada la seva producció l'any 1951 i reemplaçats per la línia Ford 1952. La nomenclatura Ford V8, es deu al fet que aquests vehicles utilitzaven en el seu front un logotip que conjugava a un número 8, situat per sobre dels braços oberts d'una lletra V, donant així la connotació del tipus de motorització que equipava a aquests vehicles. Aquest emblema acompanyava en l'enfront de l'oval blau de Ford i per tal motiu, aquesta línia de cotxes era coneguda d'aquesta forma, a més de ser denominats segons l'any en què feien la seva aparició.
Aquests automòbils van ser fabricats entre els anys 1935 i 1951 als Estats Units, sent al seu torn importats a altres països del món. Un dels seus principals destinataris va ser l'Argentina, país en el qual les versions coupé dels Ford V8 van ser molt utilitzades per al desenvolupament de competències de turismes, dins de la categoria Turisme Carretera. Amb aquest model, Ford obtindria el primer triomf i el primer campionat de la història del Turisme Carretera amb Ángel Ho Valvo en 1939. Així mateix, en els anys 1937 i 1938, es portaria els dos primers Campionats Argentins de Velocitat, predecessors del Turisme Carretera. Ajuntant aquests dos títols amb els obtinguts en el TC, el Ford V8 acumula 22 títols en competències de turismes, sent el pilot Juan Gálvez el màxim campió de la marca amb 9 corones.
Aquests automòbils van ser fabricats entre els anys 1935 i 1951 als Estats Units, sent al seu torn importats a altres països del món. Un dels seus principals destinataris va ser l'Argentina, país en el qual les versions coupé dels Ford V8 van ser molt utilitzades per al desenvolupament de competències de turismes, dins de la categoria Turisme Carretera. Amb aquest model, Ford obtindria el primer triomf i el primer campionat de la història del Turisme Carretera amb Ángel Ho Valvo en 1939. Així mateix, en els anys 1937 i 1938, es portaria els dos primers Campionats Argentins de Velocitat, predecessors del Turisme Carretera. Ajuntant aquests dos títols amb els obtinguts en el TC, el Ford V8 acumula 22 títols en competències de turismes, sent el pilot Juan Gálvez el màxim campió de la marca amb 9 corones.
Per 500 €
Per 600 €
El Jaguar XF és un automòbil de turisme del segment I del fabricador britànic d'automòbils Jaguar Cars. Substitueix al Jaguar S-Type, que es va deixar de produir en 2007 en el Regne Unit i 2008 en altres mercats. La versió de producció del XF va debutar en el Saló de l'Automòbil de Frankfurt de 2007, i es va començar a lliurar als clients al març de 2008.
El XF va ser desenvolupat al centre de disseny i desenvolupament de Jaguar en Whitley, Coventry, Regne Unit, i s'assembla en Castle Bromwich, Birmingham, Regne Unit.
És un cinc places amb carrosseria sedán de quatre portes, motor davanter longitudinal i tracció posterior. La seva silueta exterior és similar a la d'un cupè, amb un vidre posterior corb i molt inclinat.
El XF va ser desenvolupat al centre de disseny i desenvolupament de Jaguar en Whitley, Coventry, Regne Unit, i s'assembla en Castle Bromwich, Birmingham, Regne Unit.
És un cinc places amb carrosseria sedán de quatre portes, motor davanter longitudinal i tracció posterior. La seva silueta exterior és similar a la d'un cupè, amb un vidre posterior corb i molt inclinat.
El Jaguar XF és un automòbil de turisme del segment I del fabricador britànic d'automòbils Jaguar Cars. Substitueix al Jaguar S-Type, que es va deixar de produir en 2007 en el Regne Unit i 2008 en altres mercats. La versió de producció del XF va debutar en el Saló de l'Automòbil de Frankfurt de 2007, i es va començar a lliurar als clients al març de 2008.
El XF va ser desenvolupat al centre de disseny i desenvolupament de Jaguar en Whitley, Coventry, Regne Unit, i s'assembla en Castle Bromwich, Birmingham, Regne Unit.
És un cinc places amb carrosseria sedán de quatre portes, motor davanter longitudinal i tracció posterior. La seva silueta exterior és similar a la d'un cupè, amb un vidre posterior corb i molt inclinat.
El XF va ser desenvolupat al centre de disseny i desenvolupament de Jaguar en Whitley, Coventry, Regne Unit, i s'assembla en Castle Bromwich, Birmingham, Regne Unit.
És un cinc places amb carrosseria sedán de quatre portes, motor davanter longitudinal i tracció posterior. La seva silueta exterior és similar a la d'un cupè, amb un vidre posterior corb i molt inclinat.
Per 500 €
Per 600 €
El SEAT 1400 va ser un automòbil de turisme produït sota llicència Fiat entre 1953 i 1964. Va ser el primer vehicle assemblat per la marca a Barcelona, intervenint en la seva producció parteix de la plantilla de l'antiga Hispà Suïssa recol·locada en la nova SEAT.
El SEAT 1400 era idèntic al Fiat 1400/1900 (tipus 101) de 1950, el primer model amb carrosseria monocasco construït per la marca italiana, i presentava una carrosseria tipus "Pontón" amb línies arrodonides, inspirades en les dels automòbils americans de l'època. Les versions successives del mateix van ser: 1400, 1400 A, 1400 B, i 1400 C. Els 1400 tenien una carrosseria tipus berlina, però també es van presentar versions familiars (5 portes), acristaladas o tancades (furgoneta), allargades (limusina), ambulàncies, fúnebres, i la descapotable Sport Spider (dissenyada pel carrocero català Pedro Serra).
El SEAT 1400 era idèntic al Fiat 1400/1900 (tipus 101) de 1950, el primer model amb carrosseria monocasco construït per la marca italiana, i presentava una carrosseria tipus "Pontón" amb línies arrodonides, inspirades en les dels automòbils americans de l'època. Les versions successives del mateix van ser: 1400, 1400 A, 1400 B, i 1400 C. Els 1400 tenien una carrosseria tipus berlina, però també es van presentar versions familiars (5 portes), acristaladas o tancades (furgoneta), allargades (limusina), ambulàncies, fúnebres, i la descapotable Sport Spider (dissenyada pel carrocero català Pedro Serra).
El Volkswagen Tipus 1 (denominació oficial actual, encara que atribuïda posteriorment al seu primer llançament al mercat), també és conegut entre molts altres noms com Sedán, Vocho o Escarabat en diferents països hispanoparlants.
Va ser un dels cotxes preferits durant dècades per conductors de tot el món, a causa de la seva economia de manteniment i a la seva reduïda despesa de combustible. El Volkswagen Escarabat és un cotxe reconegut a nivell mundial, representatiu de la marca Volkswagen fins al punt que gairebé qualsevol persona que ho vegi sap immediatament que és un Volkswagen pel seu inconfusible aspecte, desps en els 60 van ser més grans i més ovalades.
Tècnicament Volkswagen Tipus 1 és un automòbil de baix cost. Produït pel fabricant alemany Volkswagen entre els anys 1938 i 2003, ha estat l'automòbil amb més temps de producció en la història. Va ser el primer automòbil de la marca, i es van construir i van vendre més de 21 milions d'unitats.1
Inicialment, en 1938, a aquest model d'automòbil l'hi va denominar KdF-Wagen (Kraft durch Freude Wagen, en alemany, «El cotxe de la força mitjançant l'alegria»). Durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) Alemanya va produir molt pocs exemplars amb l'autèntica carrosseria d'aquest model. La producció es va concentrar sobretot a adaptar la seva estructura als models militars Kübelwagen i Schwimmwagen, però una vegada acabada la guerra es va reprendre la producció en cadena a gran escala a partir de 1945 i el model va aconseguir des de llavors gran popularitat i prestigi mundialment. Durant molts anys, i fins a èpoques recents, aquest model es va utilitzar com a taxi en la Ciutat de Mèxic.
Al llarg de diferents països i llengües se li van atribuir els noms populars de Volkswagen o Käfer (literalment, en alemany, 'cotxe del poble' i 'escarabat'), Beetle (literalment, en anglès, 'escarabat'), Coccinelle (en francès, literalment 'marieta') etc. Als països hispanoparlants l'hi denomina de diferents maneres, Volkswagen Vocho, Volkswagen Sedán, Pichirilo, Escarabat, Peta, Gripau, Poncho, etc.
És un automòbil de quatre places amb motor posterior i tracció posterior, disponible amb carrosseries sedán i descapotable de dues portes. L'Escarabat és un cotxe de culte en nombroses subcultures, com la hippie i el tuneo. A tot el món existeixen nombrosos clubs de propietaris i fanes d'aquest model.
En 1999, en les votacions realitzades a Las Vegas per especialistes internacionals per designar l'Automòbil més influent del segle XX, va quedar en quart lloc.
Va ser un dels cotxes preferits durant dècades per conductors de tot el món, a causa de la seva economia de manteniment i a la seva reduïda despesa de combustible. El Volkswagen Escarabat és un cotxe reconegut a nivell mundial, representatiu de la marca Volkswagen fins al punt que gairebé qualsevol persona que ho vegi sap immediatament que és un Volkswagen pel seu inconfusible aspecte, desps en els 60 van ser més grans i més ovalades.
Tècnicament Volkswagen Tipus 1 és un automòbil de baix cost. Produït pel fabricant alemany Volkswagen entre els anys 1938 i 2003, ha estat l'automòbil amb més temps de producció en la història. Va ser el primer automòbil de la marca, i es van construir i van vendre més de 21 milions d'unitats.1
Inicialment, en 1938, a aquest model d'automòbil l'hi va denominar KdF-Wagen (Kraft durch Freude Wagen, en alemany, «El cotxe de la força mitjançant l'alegria»). Durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) Alemanya va produir molt pocs exemplars amb l'autèntica carrosseria d'aquest model. La producció es va concentrar sobretot a adaptar la seva estructura als models militars Kübelwagen i Schwimmwagen, però una vegada acabada la guerra es va reprendre la producció en cadena a gran escala a partir de 1945 i el model va aconseguir des de llavors gran popularitat i prestigi mundialment. Durant molts anys, i fins a èpoques recents, aquest model es va utilitzar com a taxi en la Ciutat de Mèxic.
Al llarg de diferents països i llengües se li van atribuir els noms populars de Volkswagen o Käfer (literalment, en alemany, 'cotxe del poble' i 'escarabat'), Beetle (literalment, en anglès, 'escarabat'), Coccinelle (en francès, literalment 'marieta') etc. Als països hispanoparlants l'hi denomina de diferents maneres, Volkswagen Vocho, Volkswagen Sedán, Pichirilo, Escarabat, Peta, Gripau, Poncho, etc.
És un automòbil de quatre places amb motor posterior i tracció posterior, disponible amb carrosseries sedán i descapotable de dues portes. L'Escarabat és un cotxe de culte en nombroses subcultures, com la hippie i el tuneo. A tot el món existeixen nombrosos clubs de propietaris i fanes d'aquest model.
En 1999, en les votacions realitzades a Las Vegas per especialistes internacionals per designar l'Automòbil més influent del segle XX, va quedar en quart lloc.
Per 400 €
Per 500 €
El Mini és un petit automòbil del segment A produït per la British Motor Company i les seves empreses successores entre els anys 1959 i 2000. Aquest automòbil, el més popular dels fabricats a Gran Bretanya, va anar llavors remplazado pel nou MINI, llançat en 2001. L'original està considerat com una icona dels anys 1960, i la seva distribució estalviadora d'espai amb tracció davantera va influir sobre una generació de fabricants d'automòbils. En l'enquesta internacional per determinar l'automòbil del segle més influent a tot el món, el Mini va quedar segon, solament darrere del Ford T.
Aquest revolucionari automòbil va ser dissenyat en BMC per Alec Issigonis. Va ser fabricat en el Regne Unit en les factories de Longbridge i Cowley, Oxford, i més tard també a Austràlia, Bèlgica, Xile, Itàlia, Portugal, Sud-àfrica, Espanya, Uruguai, Veneçuela i Iugoslàvia. El Mini original va tenir tres actualitzacions importants: el Mk II, el Clubman i el Mk III. El "Mini Cooper" i "Mini Cooper S" van ser versions esportives que van tenir grans èxits com a vehicles de ral·li, guanyant tres vegades el Ral·li de Muntanya Carlo. Mini destacava sobretot per la seva fàcil conducció i la seva gran estabilitat: era un cotxe petit, ràpid i de molta qualitat, encara que de vegades la resistència del motor no responia a les expectatives de duresa que augurava el prestigi de la marca a causa dels seus freqüents, insòlites i costoses avaries: resultaven massa repetitives les seves visites obligades al taller.
Va començar a vendre's com Austin Seven i Morris Mini Minor, a més de variants sedán com Wolseley Hornet i Riley Elf.
El Mini es va fabricar en diverses carrosseries: una cupè de dues portes, una versió familiar, una furgoneta, el pickup, un model playero sense portes i el "Moke", una variant tot terreny.
La seva carrosseria va ser construïda amb metall (es va emprar acer en les carrosseries originals) i amb fibra de vidre (en països com Veneçuela i Xile, les lleis locals requerien que els cotxes tinguessin un alt percentatge de peces locals, així que la fibra de vidre va estar present en tots dos països; presentava a més enfront dels cotxes originals en acer, l'avantatge de no sofrir oxidació). El Mini va ser produït amb motors gasolina de 850, 1000 i 1100 cc de cilindrada, a més de l'Austin Mini Cooper de 1275 cc de cilindrada i doble carburador. Els Mini, com els MG 1300 Mark II (carrosseria BMC ADO 16) estaven equipats amb suspensió hidràulica Moulton, que li donava una gran suavitat de marxa.
El seu tauler analògic estava encastat en un panell de fusta de caoba. El seu centre de gravetat summament baix ho feia ideal per prendre corbes a elevada velocitat. A més, la seva reduïda grandària permetia estacionar fàcilment.
Aquest revolucionari automòbil va ser dissenyat en BMC per Alec Issigonis. Va ser fabricat en el Regne Unit en les factories de Longbridge i Cowley, Oxford, i més tard també a Austràlia, Bèlgica, Xile, Itàlia, Portugal, Sud-àfrica, Espanya, Uruguai, Veneçuela i Iugoslàvia. El Mini original va tenir tres actualitzacions importants: el Mk II, el Clubman i el Mk III. El "Mini Cooper" i "Mini Cooper S" van ser versions esportives que van tenir grans èxits com a vehicles de ral·li, guanyant tres vegades el Ral·li de Muntanya Carlo. Mini destacava sobretot per la seva fàcil conducció i la seva gran estabilitat: era un cotxe petit, ràpid i de molta qualitat, encara que de vegades la resistència del motor no responia a les expectatives de duresa que augurava el prestigi de la marca a causa dels seus freqüents, insòlites i costoses avaries: resultaven massa repetitives les seves visites obligades al taller.
Va començar a vendre's com Austin Seven i Morris Mini Minor, a més de variants sedán com Wolseley Hornet i Riley Elf.
El Mini es va fabricar en diverses carrosseries: una cupè de dues portes, una versió familiar, una furgoneta, el pickup, un model playero sense portes i el "Moke", una variant tot terreny.
La seva carrosseria va ser construïda amb metall (es va emprar acer en les carrosseries originals) i amb fibra de vidre (en països com Veneçuela i Xile, les lleis locals requerien que els cotxes tinguessin un alt percentatge de peces locals, així que la fibra de vidre va estar present en tots dos països; presentava a més enfront dels cotxes originals en acer, l'avantatge de no sofrir oxidació). El Mini va ser produït amb motors gasolina de 850, 1000 i 1100 cc de cilindrada, a més de l'Austin Mini Cooper de 1275 cc de cilindrada i doble carburador. Els Mini, com els MG 1300 Mark II (carrosseria BMC ADO 16) estaven equipats amb suspensió hidràulica Moulton, que li donava una gran suavitat de marxa.
El seu tauler analògic estava encastat en un panell de fusta de caoba. El seu centre de gravetat summament baix ho feia ideal per prendre corbes a elevada velocitat. A més, la seva reduïda grandària permetia estacionar fàcilment.
El Ferrari F4301 és un automòbil esportiu produït pel fabricant italià Ferrari des de 2004 fins a 2009. El F430 és una versió millorada del Ferrari 360 Modena, al com substitueix. Té motor central darrere longitudinal i tracció posterior; es venia amb carrosseries cupè i descapotable ("F430 Spider"), presentats en 2004 i 2006 respectivament. El F430 té com a principals competidors a l'Audi R8, al Lamborghini Gallardo i al Porsche 911 Turbo. Posseeix una transmissió manual seqüencial de 6 velocitats tipus F1, que triga 150 mil·lèsimes de segon a canviar de marxa. El F430 posseeix cinc configuracions de maneig diferents, seleccionables en volant mitjançant el manettino: "Esportiu", "Humit", "Gel", "Carrera", "CST/OFF"
Per 1000 €
Per 500 €
Les vendes del Cues van excedir les expectatives inicials de la marca, però a l'hora de dissenyar els nous "súper-saloons" es va prescindir d'aquest recurs estilístic que va donar nom a l'anterior sèrie i que en aquesta època ja era considerat com un record del passat.
Dissenyat per Paul Bracq sota els moderns estàndards de qualitat, la classe S apareix com una berlina de tres volums perfectament definits, amb les inevitables marques de la casa com el típic radiador cromado tot això amb paràmetres de seguretat avançats al seu temps.
Els quatre models disponibles de la classe "S" eren el 250S, 250ES, 300S'i el 300SEL (xassís llarg). Els dos 250 muntaven el motor de 2.5 litres sent el S alimentat per dues carburarores dobles Solex lliurant 130 CV i l'ES amb injecció i 150 CV. El tres litres, construït en alumini, lliurava 170 CV.
El 250 ES tenia unes prestacions gens menyspreables aconseguint una velocitat màxima de 182,5 Kmh, fent el 0-100 en 10,8 segons, encara que el seu consum es disparava mai sent inferior a 15,8 litres als 100 Km.
El 250 S tenia el desavantatge enfront del seu germà de cilindrada d'estar alimentat per dos carburadors amb el que la seva velocitat màxima es quedava en 170 Kmh i el 0-100 en 12,6 segons.
Mes de la meitat dels Classe S venuts ho van fer muntant l'excel·lent caixa manual de quatre relacions sincronitzades, sent opció la caixa automàtica disponible en totes les versions i de sèrie en el 300 SEL (encara que un any desps ja s'oferia amb canvi manual de 5 marxes) utilitzant únicament un simple fluid hidràulic i un convertidor de parell, era indubtablement un dels millors i més suaus canvis del mercat europeu.
Extraordinàriament confortable i segur, el nou sistema de suspensió juntament amb els frens de disc assistits en les quatre rodes, la direcció assistida i la ja esmentada caixa del canvi feia d'aquests vehicles uns rodadores excel·lents, la qual cosa es podria comprovar d'una única manera, circulant per vies àmplies i de bon ferm. De totes maneres, si se li exigia i se li portava al límit d'adherència, aquest se'ns descobria a un nivell superior als seus contemporanis de l'altre costat del toll.
Totes aquesta excel·lències tenien un preu, 3500 lliures de 1968 pel més "senzill" 250S, o el que era el mateix, l'equivalent a 4 VW Escarabat 1.500 cc, però un vehicle d'aquestes característiques amb la qualitat de fabricació i nivells de seguretat aconseguits, pertanyent a la marca de l'estel i el llorer, mereixien tal desemborsament, sempre que la butxaca ho permetés.
Dissenyat per Paul Bracq sota els moderns estàndards de qualitat, la classe S apareix com una berlina de tres volums perfectament definits, amb les inevitables marques de la casa com el típic radiador cromado tot això amb paràmetres de seguretat avançats al seu temps.
Els quatre models disponibles de la classe "S" eren el 250S, 250ES, 300S'i el 300SEL (xassís llarg). Els dos 250 muntaven el motor de 2.5 litres sent el S alimentat per dues carburarores dobles Solex lliurant 130 CV i l'ES amb injecció i 150 CV. El tres litres, construït en alumini, lliurava 170 CV.
El 250 ES tenia unes prestacions gens menyspreables aconseguint una velocitat màxima de 182,5 Kmh, fent el 0-100 en 10,8 segons, encara que el seu consum es disparava mai sent inferior a 15,8 litres als 100 Km.
El 250 S tenia el desavantatge enfront del seu germà de cilindrada d'estar alimentat per dos carburadors amb el que la seva velocitat màxima es quedava en 170 Kmh i el 0-100 en 12,6 segons.
Mes de la meitat dels Classe S venuts ho van fer muntant l'excel·lent caixa manual de quatre relacions sincronitzades, sent opció la caixa automàtica disponible en totes les versions i de sèrie en el 300 SEL (encara que un any desps ja s'oferia amb canvi manual de 5 marxes) utilitzant únicament un simple fluid hidràulic i un convertidor de parell, era indubtablement un dels millors i més suaus canvis del mercat europeu.
Extraordinàriament confortable i segur, el nou sistema de suspensió juntament amb els frens de disc assistits en les quatre rodes, la direcció assistida i la ja esmentada caixa del canvi feia d'aquests vehicles uns rodadores excel·lents, la qual cosa es podria comprovar d'una única manera, circulant per vies àmplies i de bon ferm. De totes maneres, si se li exigia i se li portava al límit d'adherència, aquest se'ns descobria a un nivell superior als seus contemporanis de l'altre costat del toll.
Totes aquesta excel·lències tenien un preu, 3500 lliures de 1968 pel més "senzill" 250S, o el que era el mateix, l'equivalent a 4 VW Escarabat 1.500 cc, però un vehicle d'aquestes característiques amb la qualitat de fabricació i nivells de seguretat aconseguits, pertanyent a la marca de l'estel i el llorer, mereixien tal desemborsament, sempre que la butxaca ho permetés.
